LA IL·LUSIÓ DELS DE 1r
No sé si us heu preguntat què són les Jornades culturals, suposo que sí. I també suposo que en preguntar-vos-ho haureu vist, cadascú a la seua manera, un espai. Un tros de temps i un tros de lloc, nous. Nous vol dir diferents. I són diferents en la comparació. A l’Institut tenim els dies de cada dia i les Jornades culturals. Tots són dies lectius. La rutina del curs escolar, necessària i aquest breu parèntesi passat mig curs, oportú i complementari.
La setmana cultural també és una altra manera de conèixer, d’aprendre i de viure. No dic ensenyar perquè les persones aprenem dels altres, de l’experiència i de les lliçons i ensenyar costa molt, molt més que no pas aprendre. Però sabem, malgrat l’observació, que al capdavall tothom aprèn.
Es tracta de girar l’Institut cap per avall, barrejar edats i cursos, canviar espais i assignatures, professors i alumnes, a fi de crear un nou entorn on, mitjançant l’excusa del taller, fer que flueixin experiències noves i amb elles emocions, vivències i visions des d’altres perspectives.
Un dels fenòmens més bonics que sorgeix amb motiu de l’efemèride és la il·lusió, deixeu-m’ho dir. I m’agrada, i cada any més. Veure ulls delerosos de saber què vindrà; constatar l’esperança encuriosida, la il·lusió que s’amaga darrere el rostre dels de primer d’ESO, els dies previs i mentre transcorren les Jornades. És un vessament de jovenesa càndida, senzilla, sense astúcia ni malícia, gairebé ingènua, però enormement intel·lectual, tant com la força que ha empès la civilització. És com una d’aquelles espurnes que esclaten en la invisibilitat de l’aire quan s’està content, és aquell sentiment de placidesa i neguit alhora, com la curiositat del descobriment proper, que ja arriba però encara no, l’estona abans del primer cop, és l’alegria d’un nou món que ja s’apropa, el descobriment definitiu del secret a punt de caure.
Viviu les jornades culturals, passeu-vos ho bé, emocioneu-vos-hi i descobriu-hi allò que cadascú hi espera trobar. No us caldrà buscar gaire, el terreny és abonat per fer descobriments, no us costarà, només cal que vulgueu i, si us costa , si us reca de tornar-vos a emocionar, no hi patiu, la solució és fàcil de trobar: demaneu ,si us plau, a un de primer que us deixi un bri de la seua il·lusió.
Pere Pinós Vilalta
Director
El Carnaval a Ponts, cada cop més trist?
Ponts es coneix, entre altres coses, pel seu Ranxo. Però aquest està guanyant tanta importància que li resta a les altres coses que es fan en aquesta festa.
El passats 2, 3, 4 i 5 de març va ser Carnaval a Ponts. Com cada any: l’escola va fer la rua, hi va haver festa a la nit i, el dia 5, va ser el Ranxo. Les carrosses van ser molt pobres, en canvi el Ranxo va ser molt popular. Per què passa això?
Està bé que Ponts sigui conegut però no està bé que per culpa d’un element característic, es deixin de fer altres celebracions, com en el cas de les carrosses. A aquest pas, es deixaran de fer.
A la rua hi van haver quatre carrosses i molta gent disfressada. Això passa perquè fer una carrossa porta molta feina i també perquè ja no hi ha premis per l’originalitat. En el ranxo, la gent que hi treballa sempre és la mateixa i els qui venen a menjar no els porta cap mena de feina i, a més a més, és gratuït.
Una manera de solucionar aquest desnivell d’interès seria o bé l’ajuda en el material de les carrosses i tornar a posar premis o fer que al Ranxo hi treballés gent diferent o fos pagant. El problema en l’últim cas és que ningú no pagaria pel Ranxo, així que millor la primera opció.
Una altra cosa que va fer que el Carnaval fos més trist van ser les firetes que van portar: es van centrar en gran part en les firetes de nens petits, deixant de banda les firetes per a gent més gran.
Els grups que van portar a la nit també van influir en la quantitat de gent que venia: l´únic grup conegut va ser Doctor Prats, on sí hi havia bastanta gent, però els altres dies hi va anar molt poca gent.
Van ser un conjunt de coses que van fer d’aquest Carnaval, una festa grisa.
Artur i Laia